CAN SELLARÈS A L’ANTIGOR (fragment, publicat originalment al Programa de Festa Major de Sant Pere, 1969)
Josep Soler i Vidal

És de domini públic que entre els senyors de Viladecans i Gavà havien existit fortes rancúnies per qüestions de desacord en les limitacions de llurs respectives propietats. L’any 1327 la Diputació del General (Generalitat de Catalunya) ja dictaria sentència arbitral en aquest sentit entre els senyors Pere March, de l’Eramprunyà, d’una part, i la família Burgués, de l’altra. (Francesc, de Viladecans; Guillem, de la Torreburguesa, i Antiga, de Gavà.) Però el plet continua.

Les diferències dels prohoms de la feudalitat rebrotaven en totes les èpoques i subsistien en temps constitucionals i d’autonomia municipal, recollides pels corresponents ajuntaments. Gairebé sempre la pedra d’escàndol es basa en les intromissions dels ramats de pastura als prats d’un o altre terme.

Ara bé. Segons diu la tradició, en l’Edat Mitjana el senyor de Gavà i el de Viladecans establiren un acord de bona voluntat per subsanar els malentesos i facilitar un clima de convivència entre les comunitats veïnes. Aquesta mena de pau i treva entre els dos nobles i les dues universitats rivals coincidia a ser pactada un mes de febrer, el dimarts de Carnaval, i per celebrar-ho acordaren d’organitzar un gran festeig popular.

El mal és que, posats a ser generosos, començava una nova disputa entre els senyors dels feudes que podia augmentar les velles raons, en comptes d’apaivaqar-les. Per fi, el bon seny va imposar-se i acordaren de resoldre-ho per mitjà d’una juquesca: el qui arribaria primer, amb la pròpia gent, a la partió dels respectius termes pel camí de Barcelona (el camí vell, encara més o menys viable entre Gavà i Viladecans), guanyaria l’aposta i el perdedor pagaria la festa de la concòrdia veïnal.

Aquella celebració es veu que va deixar tan bon gust que hom decidí de continuar-la cada any —llevat, és clar, dels temps calamitosos, sota terra siguin, de guerres o altres malastres—, i cap a les darreries del segle passat, encara durava.

Posteriorment, la presidència dels senyors fou substituïda, en ambdues bandes, per la parella dita dels «novençans», escollida entre els balladors més destres, i una setmana abans del Carnaval els nuncis de les dues localitats afectades feien el pregó de la propera tornaboda.

L’organització d’aquella diada donava lloc a altres jornades d’esplai. Per exemple: el dia 2 de febrer es programava el Ball del Sac per a recaptar fons, i l’«aplega» continuava el dilluns de Carnaval per mitjà de la cercavila, qual s’obria el dia. La comitiva, ací, era presidida pel Carnestoltes en forma de ninot de palla, muntat dalt d’un ase ben guarnit que menava l’esparriot; seguien després el «novençà» i la «novençana» de l’any, agafats de la mà, i les altres parelles. Totes molt ben abillades, especialment els xicots que feien de noies, que s’agençaven amb els vestits més luxosos de les cases pageses, sense oblidar la roba interior, que mostraven, quan s’esqueia, amb desimbolta intenció. Una altra parella de disfresses, el «vell» i la «vella», s’encarregava d’animar el seguici.
Com que la partió del terme per la carretera vella coincidia amb l’espaiosa i ben caironada era de can Ros, les colles de les dues viles ho aprofitaven per convertir-la en escenari de llurs jocs i danses, al compàs de la cornamusa i el tamborí, i si la comissió granejava, s’hi afegia un clarinet i un violí. L’amo del mas convidava els alegres hostes amb ametlles i porrons de mistela, tradició que va saber seguir amb esplendidesa el senyor Jeroni Sellarès i, després, els seus descendents.
Sobre la nostra famosa tornaboda deia un versificador que en fou testimoni, l’any 1893:

I un cop allí ajuntades
les dues colles apostades,
juntes, desfan el camí.
La primera que hi acut, guanya
sense haver-hi protesta,
i així van a fer la festa
al poble que ha perdut.
paguen coques i barreja
i a canvi del sacrifici
armen pel poble un bullici
que dóna a l’altre enveja.
Tal com el dia que va començar.

Prop de tres segles després que el mas Ros era adquirit pel burgès de Barcelona en Jeroni Sellarès, el nom d’aquell il·lustre pròcer segueix aplegant el jovent dels dos pobles veïns. Els antics costums s’han extingit al pas de les modes noves, però la tradició d’hospitalitat no ha estat interrompuda a can Sellarès.


Si en voleu saber més, potser us interessa consultar l’Assaig històric de la Tornaboda de Gavà i Viladecans, presentat per en Josep Campmany i Guillot a les III Trobades d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà. Aquesta i altres recerques sobre llegendes i tradicions, les trobareu a l’apartat Documentació i recerca.