L’OLLA DEL REI (O LA MORT DEL REI JOAN II)
(Un fet històric ocorregut a la marina de Gavà)
Marian Colomé

Fullejant El llibre “Folklore de Catalunya” d’en Joan Amades, vaig trobar-hi una llegenda breument contada per en Joan Batlle de Barcelona (1918), Josep Cases de Barcelona (1922) i Josep Arlubxins de Barcelona (1981), i que per la manca de moltes dades que hi ha en la mateixa, i per l’error de fer constar que el fet va ocórrer entre el Prat de Llobregat i Gavà, em plau donar més profusió de dades i aclarir el lloc del succés.
Ja sabem que moltes llegendes són narracions tradicionals que per haver estat contades d’una generació a l’altre, les han tergiversat fent-les-hi perdre el veritable fonament històric que les crearen, i és per això que són molts els qui com diu l’adagi, “saben el vent, però no saben de quin torrent”.

No hi ha dubte però, que en tota vella narració hi ha un fet històric, com és aquest que va passar ací en el terme de la marina de Gavà tocant amb el terme de Castelldefels en el lloc denominat la Pava, segons els nostres avis que encara en sabien quelcom per haver-ho contat en alguna vegada amb molta vaguetat, com vaig poder-ho comprovar després d’alguns anys el venir a les meves mans el llibre “Set contalles del temps vell” d’en Teodor Creus i Coromines acadèmic catedràtic de la Història de Belles Arts de Sant Ferran i de Bones Lletres de Barcelona. Aquest llibre fou editat a Vilanova i Geltrú a l’any 1893.

El senyor Creus i Coromines, es va valer per a narrar aquest fet històric, que se’l té per fidedigne, de l’obra d’en Pere Miquel Carbonell “De exequüs sepultura et infirmate Regis Joanis secundi” en Col·leció de Documents inèdits de l’Arxiu General de la Corona d’Aragó, tom XXVII, Barcelona.

Fou en Pere Miquel Carbonell escrivà de manament del rei en Joan II i arxiver de la Corona d’Aragó durant quaranta anys, notari de reputació, escriptor diligent, historiador i notable poeta. Va néixer a Barcelona l’any 1434 on hi morí als vuitanta tres anys (1517). Ha estat el primer historiador que s’ha basat en documents per a justificar les seves opinions.

D’aquest cas que ha passat a la història, fou el protagonista en Joan II, rei de la Corona Catalana- Aragonesa, aquell rei de raça forastera de molt trist record per la nostra història, que va ocupar el soli a l’any 1458, i per amainar les revoltes de Catalunya va empenyorar els comtats de Rosselló i Cerdanya a França, i va lluitar contra el seu propi fill, el príncep Carles de Viana, que es diu fou emmetzinat per la seva madrastra Joana Enríquez, per així assegurar el tron al fill d’ella i Joan II, Ferran el Catòlic.

Era el rei Joan II, molt aficionat a la cinegètica, i diu en Teodor Creus en la seva contalla, que amb tot i ésser el rei molt vell, puix que passava dels vuitanta anys, sortia del Palau del Bisbe, lloc de la seva residència, molt ben abrigat cavalcant una mula, el dia 10 de desembre de l’any 1478, per anar de caça amb falcons, munters i cans.
Va dirigir-se envers Sant Boi, on l’esperaven altres seguidors i els propietaris de les terres que havien pensat seguir i que eren el senyor d’Eramprunyà, en Francesc de Sant Celoni; senyor de la Geltrú; en Gaspar d’Avinyó, noble donzell senyor de Vilanova i el cortesà Roderic de Perea, senyor de Cubelles.

A Sant Boi feren nit, i a l’endemà a trenc d’alba després d’haver oït missa i tots molt ben equipats obrint la marxa el rei, començaren la cacera per les baixes terres del Prat seguint cap a Viladecans, portant cadascú un falcó, un d’ells un astor de Noruega i un altre un girfalc nascut en les coves de Garraf, seguint al darrera dos munters amb lladradissa de cans, impacients de llançar-se sobre les aus ferides.

Després d’haver-se dispersat els caçadors, es produïa un gran avalot entre crits, renills de cavall, lladrucs de cans i sons de trompes, “prenent-hi el rei gran solaç”, frase aquesta que fou copiada de la narració que féu d’aquesta cacera en Pere Miquel Carbonell. Abundant fou la cacera en oques, ànecs de coll blau, fotges, xamerlins i becades, probablement en el lloc de l’estany de la Murtra i els seus voltants, fins que havent arribat l’hora del migdia, va ordenar el rei que paressin per anar a dinar a Gavà, fent lleugera de menjada pel fet d’haver vist un vol de garses reials, que es van anar a parar en una pineda que molt bé es veien del lloc on eren. i el rei que aquell dia no havia vist encara cap d’aquelles aus. no volgué deixar-se perdre l’avinentesa d’anar a veure si en podien caçar alguna.
El sentir les aus la fressa dels caçadors i els lladrucs de cans, prengueren volada i les perderen de vista, i aleshores es dispersaren en colles per abraçar més terreny, i si bé de començament anaven tots en bon ordre, després degut als aiguamolls, canyissars, jonqueres i arbusts, es veieren obligats a fer marrades perdent-se de vista i avorrir-se per haver perdut el rastre de les aus.

Mes el rei era pertinaç i anava endavant seguit dels falconers que duien el girfalc i l’astor, i d’un munter amb els cans, i excitant la mula feia cap a uns canyars on creia trobar-hi les garses reials, més el passar sota d’un salze revellit, una ratxa de vent va esquitxar una branca que el caure fregà les anques de la mula esparverant-la, i corrent follament no podia el rei aturar-la per més que tirava el fre amb les dues mans.

Rendida que estigué del cansament la bèstia, es va posar el rei a tocar el corn per trobar-se sol, i li va compàreixer un rústic pagès dient-li que era el que necessitava, que estava a les seves ordres per si volia quelcom. Va contestar-li el rei que el tragués d’aquells aiguamolls i canyissars, i que l’acompanyés fins a trobar els de la seva colla que havia perdut, i que en paga li donaria un florí d’or d’Aragó.

Per resposta li digué aquell home, que per satisfet ja es donaria solament en ensenyar-li el bon camí, que la moneda no el temptava, i que per anar més bé, pels molts giravolts que haurien de fer, que li deixés prendre les regnes per a poder manar millor la mula i que li digués on volia anar.
Va cedir el rei preguntant-li si estaven gaire lluny del poble de Gavà, i el dir-li que si bé estaven en el terme de dit poble, tenien més a prop el poble de Castelldefels, i el sentir això li digué que anessin en aquest poble abans no es fes fosc.

Quan s’apropava aquell home cap al rei per emprendre la marxa, li veié dessota del capot una almoinera que tenia brodat d’or l’escut dels reis d’Aragó amb una corona de príncep al damunt, que el va fer quedar groc de sorpresa, cosa que el rei va percebre. però no li va donar cap importància.
Començaren a caminar sense dirigir-se els dos cap més paraula, anant aquell home tot considrós deixant enrere aiguamolls, canyissars, ginesteres i pinedes, fins que fent-se ja fosc entraren en un estassat pla d’on es veia el poble de Castelldefels a no molt llunyana distància. Va parar aquell home la mula i posant les regnes a les mans del rei li digué que tirés al dret sense por, ja que estava en bon camí i que abans de fer-se fosc del tot arribaria a lloc.

Obria el rei l’almoinera per a treure una moneda d’or i donar-la al guia, però al girar-se ja estava lluny, veient com corria pujant un sorral i desapareixent en un moment de la seva visat causant-li estranyesa la poca ambició d’aquell home, que li féu creure que estava un poc trastornat, i esperonant la mula es dirigia cap a Castelldefels, però no havia donat encara cent passes que se li va ensulsiar la sorra i es quedava immòbil dintre un sot ple de llot d’on no podia moure’s per més esforç que feia quedant-se tot amarat.

Trobant-se en tals circumstàncies feu sonar el corn demanant ajut, i molt prompte va sentir una veu que sortia de darrera d’un sorral, que conegué, era la d’aquell home que li deia: “Rei en Joan, vos deixàreu morir a gratcient a nostre príncep Carles de Viana. Jo no sé si el Cel o l’Infern us ha dut en aquest lloc, però crec que en conservareu bona memòria d’aquest dia”.

Prou hauria volgut aleshores el rei venjar-se de tal malifeta, però li era impossible degut a la situació en què es trobava, i no parant de fer retronar el corn es féu sentir dels seus seguidors que feia estona el buscaven, i acudint al seu auxili el treien d’aquell lloc on estava enclotat tot xop i brut de llot. Va contar el rei el que li havia passat amb la mula, però no els digué un mot del que li succeí amb aquell home, i marxant cap a Castelldefels arribaren allí que ja era fosc, i féu nit en el castell.

A l’endemà, fent camí a les Costes de Garraf va començar a exclamar-se del seu estat, i atuït per la febre tingué de fer llit a Sitges i després a Vilanova on va refer-se una mica, podent continuar la cacera cap a Cubelles on va matar una llebre i després, a Calafell, un senglar. Dirigint-se vers a Canyelles allí li va reproduir la febre, i fent primerament llit a Vilafranca després es traslladaren a Barcelona on hi va morir el dia 19 de gener de 1479. Conta en Pere Miquel Carbonell en la seva obra, que li feren un sumptuós enterrament i que després de cantar l’ofici en la Catedral, se l’endugueren al portal de Sant Antoni per ésser dut a Poblet, i que a l’arribar al portal tan rica caixa on s’hi tancava el seu cos, un home que duia esclavina i un capó d’amples ales parlant amb si mateix va exclamar: “Justícia de Déu!”, i fugint corrent d’aquell lloc afegia: “Carles de Viana, per vos ho fiu; vos ara pregueu per mi!”.
Des d’aleshores i fins a durar molts anys, els veïns de Gavà i Castelldefels en deien d’aquell lloc on el rei va passar-hi aquell morbós accident, l’Olla del Rei.