En Bienve Moya és un reconegut folklorista vilanoví. Activista cultural i reconegut com un dels principals recuperadors de les Festes de la Mercè, a Barcelona, un cop mort el dictador Francisco Franco. En el llibre “Llegendes del Penedès i les valls del Garraf‘ (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005) recull unes quantes llegendes localitzades al Castell d’Eramprunyà. Entre elles, en podeu llegir dues sobre l’històric Mir Geribert o bé d’altres sobre el Príncep de Viana, de la qual aquí podeu llegir la versió d’en Josep Poch, transcrita per en Josep Soler i Vidal.

Val a dir, que en Bienve Moya va fer servir a la seva vegada el treball realitzat per l’estudiós local, Josep Campmany i Guillot i que podeu consultar al següent enllaç del Centre d’Estudis de Gavà: Recull de folclore gavanenc. Si voleu consultar més material de recerca sobre llegendes i tradicions de la nostra població, podeu accedir-hi des de l’apartat Documentació i recerca.

LA CONSTRUCCIÓ DEL CASTELL DE L’ERAMPRUNYÀ

En el reculat temps del comte Ramon Berenguer, vivia a Catalunya un cavaller, home terrible, que s’anomenava Mir Geribert, a qui se li havia cedit una torre bastida damunt d’una alta mola que dominava el delta del riu Llobregat. Una vegada, el comte va tenir corts a Barcelona i, quan ja estaven aplegats, ell mateix va preguntar a Ermengol, comte d’Urgell, si ja hi eren tots. I aquest va contestar que només hi faltava Mir Geribert, Senyor d’Olèrdola i l’Eramprunyà, però que per un Sol home, per principal que fos, no calia estar-se de tenir corts. L’assemblea comtal va principiar, i un cop començada arribà el dit Mir, el qual en entrar al palau, i veient que no l’havien esperat, va restar en suspens, però, sense donar-hi més importància, i en la creença que havia estat el mateix comte de Barcelona qui havia pres la decisió de no esperar-se, va asseure’s a l’escó que li corresponia. Però vet aquí que el cavaller que li seia al costat, fent-se l’amic, o potser amb malícia, va advertir-lo de la intervenció del comte d’Urgell. Aquesta descortesia envers ell, duta a terme no pas per Ramon Berenguer sinó per un igual com ell, va omplir-li el cor de ressentiment. Acabades les corts, tots els convocats tornaren als seus territoris, però Mir Geribert, decidit a prendre venjança per l’ofensa rebuda, va posar-se a l’aguait al coll de Begues, per on havia de passar l’ofensor. I dit i fet, quan aquest últim, prenent el camí de Vilafranca, travessava aquest coll, un estol conduït per Mir Geribert va sorprendre’l i se’l va endur pres a la seva torre damunt les terres del Llobregat. Un cop allí Mir va preguntar al comte que, si aquella torre fos seva, què en faria; i aquest va respondre “que l’obraria realment, per tal com hi havia fort bella mola, e, que un cop obrada, no fora presa per null senyor qui la tengués assetjada, ab la condició que hi hagués vianda per menjar i aigua per beure”. I sobre aquestes paraules, li digué Mir al comte d’Urgell: “Doncs d’esta mola vós no n’eixireu, fins que haja obrat lo castell a compte vostre”. I el comte d’Urgell, adonant-se de la greu situació en què es trobava, presoner de Mir i sense poder demanar ajuda a ningú altre, va decidir fer obrar el castell tal com Mir havia dictat. I d’aquesta manera, el castell de l’Eramprunyà va ser fet construir pel comte d’Urgell, a causa de la seva imprudència de fer començar l’assemblea de corts comtals sense un dels seus membres. I encara es conta d’Ermengol d’Urgell que, «cant lo castell fou
obrat», Mir Geribert «lleixà’l anar».

L’ASTOR DE MIR GERIBERT

L’indòmit i bel·licós Mir Geribert, senyor d’Olèrdola i l’Eramprunyà, havia perdut un astor molt bell amb el qual sortia a caçar per entre les agrestes penyes del Garraf. L’au havia estat trobada per Guillem Ramon de Montcada, que la tenia tancada al seu castell, que s’alça guardant el pas de la vall que uneix el litoral barceloní amb el Vallès. En saber qui tenia el seu astor, Mir Geribert exigí amb la seva natural intemperància que li fos tornat sense més dilacions, al qual requeriment es negà el de Montcada sense que hi hagués per entremig una recompensa per les despeses que li havia ocasionat mantenir l’au, i encara les molèsties causades. Per aquest motiu es creuaren deseiximents entre els dos nobles i esclataren hostilitats entre els dos senyors. Primer van ser lletres de batalla, que no resolgueren el cas, ja que mai no arribaren a posar-se d’acord en quin camp neutral trobar-se per batallar a ultrança, i després cartells de deseiximent que pertorbaren la terra i els homes que la treballaven. Finalment, Mir Geribert aconseguí vèncer el de Montcada, fer-lo presoner i rescatar el seu astor, però la terra ja havia estat arrasada. Per aquesta raó, i mil altres com aquesta, els vassalls de Mir Geribert li eren més desafectes cada dia que passava.

LA DESTRUCCIÓ DEL CASTELL D’ERAMPRUNYÀ

El Baró del castell de l’Eramprunyà tenia un lleial vassall que es mantenia solter, li feia de patge d’armes i vivia a la mateixa llar del Senyor, al castell. Aquest patge d’armes, valerós i ben format, s’hauria casat, però li repugnava haver d’acceptar el dret que al Baró se li reconeixia de passar la primera nit amb cada jove que es casava.
Enamorat de la dameta més bonica de les que habitaven la fortalesa, amb precs i eloqüències i sobretot en premi a la fideli tat provada en la batalla, al final aconseguí la promesa que el Baró el dispensaria de l’ignominiós tribut.
Però celebrades les noces, el Senyor, encapritxat amb la bellesa de la donzella, la qual abans no s’havia dignat a mirar mai, es des digué de la paraula donada i reclamà l’infame dret de la primera nit. Indignat i humiliat per l’ultratge sofert, el patge d’armes es dirigí al poble de Gavà a contar-los la burla i l’engany sofert. I tant els joves com els vells, tant les dones com els homes, aquell dia van decidir no suportar mai més el greuge que se’ls feia requerint-los aquell mal ús. Així que, fent-li costat, i tots a l’una, encesos per l’ofensa i la ràbia continguda durant tants anys, calaren foc al castell i a totes les seves dependències. I des d’aleshores mai més no va alçar-se damunt la muntanya de l’Eramprunyà cap castell, i quedaren aquelles ruïnes com a memòria de la ira del poble.

CICLE DEL PRÍNCEP CARLES DE VIANA

Príncep hereu de la corona catalanoaragonesa i de Navarra, Carles era fill de Joan II i de Blanca, filla del rei de Navarra Carles lll. Aquest el féu jurar per primogènit del regne. Mort el rei, fou proclamat príncep de Viana, títol que portaven els hereus de Navarra. El 1440 fou governador general de Navarra. El 1441 la mort de la Seva mare, la reina Blanca, el Convertí en rei de Navarra, però no va usar aquest títol mentre visqué el seu pare, Joan ll. El 1450, havent estat Joan II foragitat de Castella, s’instal-là a Olite fent ús arbitrari de la seva autoritat. lncitat pels enemics del seu pare, Carles s’hi declarà en franca rebel·lia. S’inicià aleshores una llarga guerra civil. El 1455 el rei Joan desheretà el seu fill, que es traslladà a Nàpols cercant la protecció del seu oncle Alfons el Magnànim, però la mort d’aquest, el 1458, convertí Joan en rei de Catalunya-Aragó. Aleshores Carles es titulà primogènit i governador general de la corona catalanoaragonesa i establí a Palerm una cort fastuosa. Amb més decisió, hauria pogut esdevenir rei de l’illa, però Joan ll, molt hàbilment, reconquerí la simpatia dels Sicilians amb la promesa de reconciliació amb el seu fill i de perdó general per a tots els seus partidaris. Aleshores Carles passà a Mallorca i tot seguit a Barcelona, on tingué lloc una aparatosa reconciliació. Però Joan II, influït per la seva segona esposa, Joana Enríquez, li prohibí d’usar els títols de primogènit i de governador. La reconciliació, i especialment els projectes de casar el príncep amb Isabel de Castella, havia esverat els Enríquez, familiars de la madrastra, que projectaven casar Isabel amb el futur Ferran el Catòlic. Mentre Joan ll negociava el casament de Carles amb una infanta de Portugal, els Enríquez falsificaren una carta de Carles altament comprometedora per a aquest. Joan II, convençut de la deslleialtat del seu fill, el féu detenir a Lleida el desembre de 1460. El rei, enderiat, no accedí als precs de les corts perquè alliberés el príncep. La detenció, considerada anticonstitucional, produí un gran moviment de protesta a Catalunya. Un exèrcit aixecat pels seguidors del príncep es dirigí a Lleida, d’on Joan ll fugí, emportant-se el fill a Fraga i després a Alcanyís i Morella, però finalment hagué d’accedir a alliberar Carles, que fou rebut a Barcelona amb gran entusiasme. Per la concòrdia de Vilafranca, el juny de 1461, Joan II reconegué Carles com a primogènit, i aquest s’instal·là a Barcelona convertit en símbol de l’oposició catalana a Joan ll. Però el príncep morí, tísic, el 23 de setembre. Aviat s’escampà la veu que les seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s’estengué pel Principat considerant Carles com un Sant. També corregué entre el poble la veu que havia estat emmetzinat per agents de la seva madrastra. La mort de Carles de Viana, sense deixar fills legítims, contribuí molt a enverinar les relacions entre Joan ll i els catalans i al desencadenament de la guerra civil que esclatà mig any més tard. Carles fou un príncep malaltís, feble, amic de la intriga. La historiografia romàntica desorbità la seva figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare.

MORT DE CARLES DE VIANA

La reina Joana Enríquez, segona esposa de Joan II i madrastra del Príncep Carles de Viana, volia eliminar el seu fillastre, primogènit de les corones catalanoaragonesa i de Navarra, perquè el seu fill Ferran pogués heretar aquests regnes. No sabent com fer-ho sense despertar sospites entre els catalans, que confiaven en el Príncep de Viana per alliberar-se de l’autoritarisme del rei Joan II, buscava per tot el reialme algú que li preparés un eficaç i desconegut verí per matar Carles, però la majoria de les metzines no li servien perquè els apotecaris i metges de la Cort coneixien els símptomes dels verins que fins aleshores li havien proposat.
Un dia que amb el seu marit i el fillastre anaven cap a Vilafranca, van fer nit al castell de l’Eramprunyà. Als peus d’aquella fortalesa havien alçat els seus sopluigs uns nigromàntics de la remota Pannònia, a l’altre cantó del gran riu d’Europa. Aquella gent, posats en coneixement de l’afany de la reina, van oferir-se per tres bosses d’or i van preparar-li una metzina invisible per als savis hispans. Aquella nit, amb l’ajuda d’un traïdor cavaller, enamorat de la filla del Senyor d’Eramprunyà, que també estava en la conxorxa, s’introduïren al castell i li donaren el fatal verí. Al cap del pocs dies, el Príncep moria a Barcelona, deixant sense empara els seus seguidors i el poble de Catalunya, que el plorà llargament.