LA LLEGENDA D’EN KALAMOT
Llegenda facilitada per l’Agrupació de Gegants i Gegantons de Gavà

Temps era temps, el massís del Garraf, que avui tots coneixeu com una formació muntanyosa feréstega i solitària, no era pas així…

Hi vivien una fada, coneguda com a Dona d’Aigua, i les seves filles: les rieres de Ginesta, Vallbona i Falconera. Vivien tot cofoies en un fèrtil massís protegides per en Kalamot, un ésser solitari, però de bon cor, que el que més s’estimava era la terra on vivia.

Però la bruixa Peresa, envejosa de la bona relació que hi havia entre la Dona d’Aigua, les seves filles i en Kalamot, les va maleir i les feu deixar de banda les seves feines. Sense elles, la terra s’assecà, es clivellà i s’obriren milers de clots, avencs i coves per tot el massís del Garraf. Les rieres i la Dona d’Aigua s’amagaren, perquè sabien que en Kalamot, que tant les havia estimat i protegit, les castigaria sense tornar a veure la llum del Sol.

En Kalamot no podia suportar el dolor de veure aquell massís tan desolat. Va guaitar la petita població que creixia als seus peus i va veure la persones, aquelles figures diminutes que no es deixaven mai vèncer per la bruixa Peresa, i es va convertir en el seu protector. Amb la seva saviesa, els va ensenyar a treballar la terra.

En un primer moment, va protegir a l’home del Neolític. Li va donar les eines per treballar la pedra i poder aconseguir un mineral molt preuat a l’època: la variscita.

Molts anys desprès, va conèixer a uns nouvinguts que expandien el seu imperi: els romans. Van compartir els seus coneixements i experiències per tal de fer que la població prosperés i es convertís en un important nucli de comerç.

Segles després, aquelles terres tan fèrtils es convertirien en territori de conquesta i reconquesta. En Kalamot volia protegir aquelles persones i va decidir ajudar en Mir Geribert a construir un castell a la muntanya coneguda com “roca bruna”. Amb el temps, esdevingué la baronia d’Eramprunyà, que serví de residència als nostres senyors, els barons Pere Marc I i la Maria.

Els anys passaren, se succeïren guerres i fams amb períodes de bonança. Les persones encara treballaven la terra i, amb l’ajuda d’en Kalamot, van construir les primeres fàbriques: hi feien ceràmiques i sanitaris, teixits de pana, hules, maons i totxanes a les bòbiles… La ciutat va viure una època d’esplendor i molt gent hi va anar a viure.

Les persones van oblidar el seu protector i oblidaren també la terra que els ho havia donat tot. En Kalamot, enfurismat com mai no ho havia estat, va decidir tornar per mostrar-se novament a aquells homes que ara ocupaven aquella població que ell havia vist créixer i que, amb la seva saviesa, havia contribuït a desenvolupar.

Així que pareu atenció, ¿no sentiu les campanetes? És en Kalamot, que ja arriba disposat a emportar-se amb ell, al fons de la terra, a tots aquells que la faci malbé.

Com a l’home del Neolític que va crear un deessa a la qual va arribar a estimar més que a ell.

Com al propi Mir Geribert, quan nomenat governador de diverses fortaleses de frontera, entre elles la d’Eramprunyà, va trair al seu senyor, el Comte d’Urgell, autoproclamant-se príncep independent i provocant una guerra que devastà les terres del feu d’Eramprunyà.

Com a aquells empresaris a qui va ajudar en la creació de les seves fàbriques, però que van fer malbé les terres amb la seva contaminació. I, a més, van donar l’esquena als seus propis treballador deixant-los sense feina després que ells haguessin donat la seva vida per les empreses.

Només un es lliurà de ser condemnat per a tota l’eternitat a viure sota terra. Un romà anomenat Gavius. Enamorat de la terra on havia arribat s’hi quedà per engrandir-la i fer-la més maca. I perquè va aprendre a estimar en Kalamot, a qui invocava fent sonar una campaneta. Va gaudir del do de la immortalitat mitjançant el seu nom que, amb petites modificacions, va esdevenir el topònim de la nostra vila: Gavà.

Per això, si durant la Festa Major sentiu campanetes, no patiu: és en Kalamot. El petit gegant, invocat per en Gavius, ve a gaudir de les seves festes i de la companyia del homes, dones i nens que s’estimen la terra. Però aquells que la facin malbé, que s’afanyin a amagar-se, perquè els espera el càstig etern de viure amb ell sota terra.