INVENCIÓ DE LA SANTA IMATGE, SEGONS LA TRADICIÓ
Rafel Farragós Puig (Publicada a Sant Climent de Llobregat el 1955)

En parlar de la Mare de Déu de Bruguers ens cal, si volem remuntar-nos al seu origen, voler-nos de la tradició, font única en aquest cas, ja que en desconeixem el seu origen històric.

La tradició, que algú ha bellament anomenat «poesia de la història», amb el seu llenguatge encisadorament ingenu ens diu, en parlar de la nostra imatge, que, vers l’any 1193, estant un pastor, de la casa d’en Jaume Damunt, del lloc del Sitjar, avui terme de Gavà, pasturant un ramat d’ovelles, veié algun senyal extraordinari en determinat lloc, el qual avui, en recordança d’aquest fet s’anomena bosc de la Mare de Déu, que li feren pensar que debia indicar quelcom de celestial, fins al punt que, tot i ésser difícil i perillós el camí que calia fer per arribar a dit lloc, no dubtà a arribar-s’hi, i hi trobà -celestial premi a la seva fe- dintre una cova, tota nimbada de llum, com formosa perla dintre la seva petxina, una imatge de la Mare de Déu amb el Diví Infant dret damunt la seva falda. Ple d’alegria es prostrà a les seves plantes i amb amor i veneració la besà, després reverentment la posà dintre el seu sarró. Corrent adelerat, anà a mostrar-la als seus companys, pastors com ell. Però en arribar i voler-los -hi mostrar, s’adonà que la imatge no es trobava al sarró on poc abans l’havia col·locada. Quina desil·lusió no sentiria el bon pastoret! Recobrat, però, de la primera impressió, ple d’humilitat i de fe, com en altres temps corregueren els seus germans d’ofici, els sortosos pastors de Betlem, vers el lloc on nasqué el nostre Diví Redemptor, Jesús, així va córrer ell a refer el camí de la cova, puix que cregué que en ell l’hauria perduda i, oh alegria! Allí, dintre la mateixa cova, la Verge l’esperava! Nova devota besada, i prenent-la en les seves mans, tornà a posar-la al sarró; aquesta vegada, però  prengué certes precaucions, no fos cas que la perdés o tornés a deixar-se-la dintre la cova, puix que això és el que el creia que devia haver succeït. Lligà, doncs, fortament la imatge dintre el sarró i s’adreçà tot seguit vers la casa dels seus amos, als quals volia donar, ben detalladament, l’agradosa nova de la seva feliç troballa bo i mostrant-los la devota imatge.

Arribà cansat de la correguda i amb paraula atropellada els donà compte de tot el que li havia esdevingut aquella tarda, mentre nerviosament anava des lliurant el sarró dels cordills amb què el lligà abans de sortir de la cova i, en destapar-lo veié, amb gran astorament, que la imatge ha via desaparegut per segona vegada. Quin desengany sentiria el pobre pastoret! Mes, què dic pobre! No ho era pas de pobre, ja que tenia una fe capaç de sofrir unes proves com la que estava passant i a més, el seu cor era tan humil com per aguantar les befes amb què segurament no mancaria qui volgués mortificar-lo. I així, fort en la seva fe, anuncià resoltament que en fer-se dia tornaria de bell nou a la cova, puix que tenia la certesa que allí l’esperava altra vegada la Mare de Déu.

Tal com va anunciar-ho, en arribar l’hora en què la fosca deixa pas a la llum, s’encaminà resoltament a buscar la imatge de la Verge. Aquesta vegada ja no dubta ni recela, ni mira a terra. Ell sap prou bé que no l’ha perduda, i és per això que va de dret a la cova, puix que té la certesa que és allí on la retrobarà. Alguns companys i persones piadoses a les quals arribà la notícia de les dues anteriors miraculoses invencions i desaparicions, volgueren acompanyar-lo, i així foren diverses les persones que pogueren donar testimoni de la nova troballa, ja que efectivament, la imatge estava de nou, formosa i nimbada de llum, cèlica llum, en la cova on el dia anterior va trobar-la el sortós pastoret de la casa Damunt.

Fet tan prodigiós es propagà ràpidament pels pobles dels contorns del Sitjar, i havent entés el poble i clergat que aquell repetit retornar de la imatge a la cova era indici cert que la Verge Santíssima​ volia ésser allí venerada. Edificaren en lloc adient, a uns dos-cents passos de distància, una petita ermiteta, en la qual fou venerada fins al 15 de juny del 1509, en què se la traslladà a l’actual capella.

La pietat dels fidels i la generositat amb què corresponien als favors que la Verge amb mà generosa els concedia, varen fer possible i necessari el trasllast a la nova capella, així com el seu engrandiment i l’adquisició d’assenyalades relíquies i rics objectes de pietat i pel culte.
La revolta del 1936 destruí en poques hores el que durant segles anà aportant la munificència dels Reis de la Corona d’Aragó, primer; la generositat de la noble família March, després, i les aportacions populars de tots els temps. Gràcies a Déu, però, no tot és perdut: es salvà la fàbrica de l’ermita i la imatge que des fa més de quatre centúries n’és la Senyora. El zel dels ermitans, els esposos Melcior Grané i Rosa Mariages, fills del poble de Sant Climent de Llobregat, va inspirar-los la idea d’amagar la santa imatge, i posar-hi al seu lloc una de Sant Josep de Calaçans -premi escolar d’un seu fill, que ja deu ésser al cel- vestit amb un dels vestits de la Mare de Déu, el que va fer que els qui anaren a l’ermita amb l’intent de destruir els objectes pel culte que hi trobes es pensessin que realment havien destruït i cremada la imatge de la Mare de Déu de Bruguers.

Que la Verge Santíssima perdoni els qui la perseguiren per no conèixer l’amor immens amb què ens estima aquesta bona Mare, i als piadosos ermitans que la salvaren, els ho recompensi al cel. Juntament amb la imatge i la seva ermita servem, també, la devoció dels fidels en vers Ella, segons demostren els nombrosos nous ex-vots que la devoció i l’agraïment dels seus fills novament han penjat en les parets del seu presbiteri. Amb aquestos tres elements tenim més que suficient per a retornar als dies de major esplendor marià que tingué aquesta humil casa de la més gran de totes les criatures: la Mare de Déu.

A nosaltres, principalment., els seus devots, ens toca treballar per què cada dia sigui més gran el nombre de fidels de tota la nostra comarca i fins de fora d’ella, especialment els dies de les romeries de les parròquies de Gavà Sant Climent, Begues i Castelldefels, que vinguin als peus de la Mare de Déu de Bruguers en prec d’ajuda i de consol en tantes necessitats com tenim en aquesta vida, i també. per a regraciar-la de tantes i tantes gràcies que constantment rebem d’Ella, per tal que, així com nosaltres l’haurem visitada en vida, puguem confiadament esperar que, en arribar la nostra darrera hora, Ella, generosa i amorosa com cap altra mare vindrà a retornar-nos aquestes nostres piadoses visites.