Imatge que presenta el Príncep Carles com a sant

EL MISTERI DE L’ERAMPRUNYÀ O LA MORT DE CARLES DE VIANA
Escrit originalment per en Josep Poch i Noguer a La Hormiga de Oro el 1923. Aquesta versió és la transcripció que va fer per al Brugués en Josep Soler i Vidal.

Era la nit del 24 de setembre d’aquell 1461. Totes les campanes del Pla de Barcelona retrunyien llòbregament el toc difunts: el príncep Carles de Viana. Havia mort el dia abans al Pla de Barcelona. La veu pública atribuïa la mort de l’hereu de la Corona a l’emmetzinament. Els cortesans eren de la mateixa opinió, i a més a més, afegien que, coincidint amb la mort de llur jove senyor, havia desaparegut misteriosament, sense deixar rastre, el seu metge de capçalera Misser Joan de Vezac.

***

Aquesta vegada, a les dotze tocades de la nit les muntanyes de l’Eramprunyà brillaven en incomptables espurnes, talment com si hom hi hagués escampat་ polsim de mirallets, i en les brunyides fulles dels coscolls refulgien els platejats raigs de la lluna.

En terres del Sitjar, al peu del castell s’aixeca airosa i ben proporcionada l’ermita més famosa de tota la rodalia Nostra Dona de Bruguers. Per un camí fressat entre les penyes aquesta rústega esglesiola es comunica amb es fortalesa dels senyors barons de la regió, la qual, bastida al cim del penyasegat sembla més aviat un niu d’àligues que no pas una residència humana.

A poca distancia del santuari un home romania amagat, a cobert d’una una volta natural —possiblement produïda per les aigües que en temps de pluges tocaven la vertent—, sense perdre de vista la carretera de Begues que passava a tocar l’ermita. Era Misser Joan. De sobte, les seves dures faccions s’animaren. Acabava de descobrir tres genets que s’apropaven a bon trot. I en arribar al peu de la creu expiatòria que hi havia a l’esplanada, davant l’ermita, els tres personatges descavalcaren. Un d’ells trucà a l’ermita i, un desclosa la porta, hi penetrà. No trigà gaire en eixir de nou. Era el nostre antic conegut, el jove Emili de Parés.

—El sacerdot ens ha esperat —digué al jueu, que s’havia reunit al grup—. Na Margarida, així mateix, vetlla al castell, atenta a la meva arribada. Abans d’una hora podrem casar-nos. Vaig a cercar-la.

L’Emili enfilà la costeruda drecera del castell. El majordom dels senyors, guanyat a la causa de la filla, estava a l’aguait.

El jove enamorat pujava ja els graons tallats a la mateixa roca, a poca distància de pont de pedra que havia substituït l’antic pont llevadís i, per a donar-se a conèixer, tal com havia estat convingut, llançà un so de veu molt semblant al grallar del corb. La poterna fou oberta i aparegué na Margarida coberta amb un ample vel. L’acompanyaven el majordom i la vella dida; dues persones que l’estimaven en deliri i que, per ella, haurien Sofert amb resignació els pitjors turments.

Es posaren en marxa i, al cap de pocs moments, desapareixien, en el revolt del camí, de retorn a l’ermita. En arribar-hi, la porta de l’església s’entreobrí, per a deixar-los tot just el pas lliure i es tornà a fermar.

Però en aquell precís instant feria el silenci de la muntanya el repicar estrident de la campana de Sant Miquel que donava l’alerta.

Una de les rondes que feien la vigilància del castell havia pogut observar la maniobra dels fugitius i els havia denunciat al cos de guàrdia. Tots els homes que es trobaven a la fortalesa al sentir el toc d’emergència recorregueren a les armes, i el propi baró, en adonar-se del que en realitat passava, seguit de la seva escorta, es precipità vers la vall en el moment que els dos enamorats i llurs acompanyants s’acollien a l’hospitalitat del temple.
Arribar que hi fou el baró amb la seva força, foll d’ira, va manar abatre la porta a cops de destral. Però no fou necessària aquella mesura extrema. L’entrada a la capella li fou voluntàriament franquejada. Però abans que pogués refer-se de la sorpresa, la seva filla i l’Emili de Parés passaven el llindar per a agenollar-se als seus peus.

—Perdoneu-nos, senyor! —demanà l’Emili—. Som marit i muller i des d’ara, ningú a la terra podrà separar-nos.
—Però… ja saps qui ets tu? —exclamava horroritzat el noble senyor— T’ho diré d’una vegada per què et fonguis de vergonya: el teu pare era botxí de Barcelona. Ell va lliurar-te’n perquè t’amagués i et desviés del vergonyós destí que t’esperava. Car com mana la llei tu l’havies de rellevar —quan tinguessis l’edat— en el servil ofici. Com puc perdonar-te si portes el deshonor de la teva sang indigna dintre la meva família?
—A poc a poc senyor meu; assereneu-vos. Vós sabeu que un botxí que no pugui manejar la destral queda legalment impedit d’exercir l’ofici. És el meu cas. Jo no puc dedicar-me a cap feina que sigui pròpia de gent baixa puix que la meva mà dreta ha estat ennoblida pel nostre rei en Joan II, que Déu guardi, i m’ha permès de mantenir-me cobert davant seu com escassos membres de la noblesa de sang gosen fer-ho. Sóc comte de Garraf per la seva voluntat i porto signada de la seva pròpia mà la vostra sentència de mort. Només obtindreu l’indult reial si aproveu el nostre enllaç. Vegeu: és una Ordre de la reina, Joana Enríquez. Podeu llegir-la.
I mostrà al baró de l’Eramprunyà el pergamí, avalat amb el segell de la cúria, de l’afrosa condemna.
—Quina infàmia! —mormolà, vençut, el baró—. És el preu de la vida del màrtir.

***

L’eco multiplicava el ressò d’un trot de cavall que s’anava perdent en la distància. L’home que el cavalcava fugia cap a llunyanes terres. Era en Joan de Vezac el jueu que en lloc de tenir cura de la malmesa salut de l’estimat príncep de Viana, amb els seus mortals beuratges l’havia lliurat a la mort.