(A mesura que passen les hores, arriben noves informacions que matisen, amplien o contradiuen algunes de les informacions presents en el reportatge original. Com que estem compromesos amb la veracitat, afegirem al final del reportatge les informacions addicionals que se’ns fan arribar. Per tal que pugueu comprovar les diferents informacions, posarem un asterisc (*) en les parts del reportatge que hagin rebut noves dades per tal de poder-les completar o comparar amb les que s’afegeixen al final)

Un breu repàs a la seva història

El Centre Cultural ha format part de la vida de la nostra població durant més de mig segle. Les instal·lacions es van inaugurar el 1952 gràcies a una donació de l’Àngela Roca, germana dels propietaris de la Companyia Roca Radiadors, instal·lada des de principis de segle a Gavà i Viladecans. L’equipament ha destacat sempre per aixoplugar nombroses activitats, entre les quals destaquen el teatre, el cant coral o els Jocs Florals.

Entrada del Centre Cultural (Foto: L’Eramprunyà)

El Centre Cultural dels primers temps també va servir de bressol per a diversos esports, com ara el Club de Bàsquet Gavà, que disposava d’equips masculins i femenins i que estava vinculat a la Companyia Roca Radiadors. També va comptar amb un club de tennis taula fins fa uns anys.

Però a banda de l’esport, també va ser un espai de trobada per a nombroses activitats de cultura popular que quedaran per a la memòria històrica gavanenca. El seu teatre ha vist recitals de dansa durant tota la seva història, començant per les actuacions del grup de dansa del Col·legi Sagrat Cor, passant per les actuacions de l’aclamat Esbart Verdaguer de Barcelona o, més endavant, de l’Esbart Brugués, de l’Esbart de l’Orfeó Gracienc o de l’Esbart Sant Martí del Clot. Sense apartar-nos de la dansa, hi ha qui encara recorda amb enyorança l’homenatge a Pompeu Fabra celebrat el 1969 amb la participació de la Colla Roca amb diferents quadres plàstics ballant la sardana dalt de l’escenari. Cal fer una menció especial també a la Coral la Igualtat, l’entitat cultural més antiga a la nostra població.

El Centre Cultural també ha aixoplugat entitats com ara els Castellers de Gavà durant la seva primera època, els Bastoners de Gavà o el grup de timbalers de Gavà que acabaria convertint-se en els Sonaquetomba. I si ens allunyem de la cultura popular, també podem esmentar el grup d’escacs, la Casa d’Andalusia o, fins i tot, una penya gastronòmica.

Les instal·lacions no només han comptat amb la presència d’entitats i clubs esportius de tota mena, sinó que també ha disposat de grups de teatre com ara La Igualtat, una sala de cinema ben concorreguda o activitats del ja desaparegut Agrupament Escolta i Guia L’Aramprunyà, bressol de la recuperació de la Tornaboda a principis dels anys 80.

El Centre Cultural, com hem pogut veure sobradament, ha estat epicentre de la cultura local durant la meitat del segle XX i ha vist com el seu protagonisme minvava a causa d’una mala gestió. Un centre que ha estat escola, bressol d’entitats i, ara, un equipament perdut per a la ciutadania de Gavà.

El Centre Cultural ha estat venut…

Una venta poc transparent

El Centre Cultural ha estat sempre un equipament d’ús públic, però ha estat gestionat per mans privades. I no és pas un detall que s’hagi de menystenir. L’equipament va néixer gràcies a una donació* de la família Roca va ser donat per l’Àngela Roca al Bisbat —originalment el de Barcelona i, després de la segregació, el de Sant Feliu de Llobregat. La gestió legal ha estat sempre en mans del Bisbat, però la Parròquia de Sant Pere hi ha participat de facto en la gestió, ja que ha assumit nombroses despeses i ha ostentat sempre la presidència de la seva Junta Directiva. L’Ajuntament de Gavà ha provat de comprar les instal·lacions en diferents moments, però mai s’ha arribat a cap acord. Els motius no són del tot clars, però la informació de què disposem és, com a mínim, tèrbola.

Sabem del cert que la Parròquia de Sant Pere ha negociat —en nom del Bisbat— la venta amb l’Ajuntament de Gavà durant dues èpoques diferents, com a mínim. En època de mossèn Jaume Bogunyà es van arribar a fer plans de les obres de renovació i tot. Però les negociacions van ser més duradores, tot i que amb el mateix resultat negatiu, amb mossèn Xavier Ribas.

Mossèn Xavier Ribas (Foto: El Bruguers Digital)

Segons algunes fonts, a mitjans d’aquesta mateixa dècada la Parròquia de Sant Pere va demanar l’Ajuntament de Gavà que es fes càrrec de les obres de remodelació i rehabilitació de l’edifici. L’Ajuntament hi va accedir a canvi de la gestió completa de l’equipament. mossèn Xavier Ribas s’hi va negar, malgrat que el Centre Cultural era un trist reflex de la seva història. Entre d’altres coses, cal recordar que, per motius de seguretat, el teatre ja no es podia fer servir —calen sortides d’emergència— i des dels anys 80 que el públic no podia accedir al galliner per evitar problemes majors. En ser clausurat el teatre del Centre Cultural, Gavà va perdre les seves habituals representacions dels Pastorets de Josep Ma Folch i Torres, ja que l’Ajuntament no cedeix gratuïtament l’Espai Maragall a les entitats locals sense ànim de lucre.

I amb això arribem a les noves negociacions. L’Ajuntament de Gavà, a principis de la legislació anterior (2015-2019) es va reunir amb representants de diverses entitats de cultura popular i va comunicar que tenien previst comprar el Centre Cultural i cedir els espais a les entitats culturals per fer reviscolar l’equipament. La notícia va ser rebuda amb bon ulls per la majoria dels assistents. Òbviament, l’Ajuntament no va comprar mai el Centre Cultural.

Que l’Ajuntament va intentar comprar les instal·lacions és quelcom que no es pot negar. Ara bé, segons alguns dels nostres informants, la quantitat econòmica que demanava la Parròquia de Sant Pere, amb mossèn Xavier Ribas al capdavant, i el Bisbat de Sant Feliu era ridícula per elevada i desproporcionada. Segons les fonts, la quantitat varia, però oscil·len entre els 13 i el 14 milions d’euros*. Una suma desproporcionada si tenim en compte que l’espai només pot ser ocupat per instal·lacions de serveis i que l’edifici està parcialment en ruïnes i no compleix amb la normativa de seguretat. Així doncs, no és d’estranyar que l’Ajuntament es negués en rodó a gastar 13 o 14 milions d’euros de l’erari públic a un espai que no només no els val, sinó que amb les obligades reformes, hauria situat les finances municipals amb més problemes dels que ja té.

Òbviament, els particulars tenen dret a demanar la quantitat que vulguin atenent a les lleis de l’oferta i la demanda de l’economia capitalista. però l’església, com a institució, va oblidar la tradició conciliadora i oberta del Centre Cultural i es va abocar a l’especulació més violenta.

Finalment, va arribar una nova oferta, però no pas de l’Ajuntament, sinó d’un particular, l’Ivan Carrillo Marcos, actual president del Club de Futbol Gavà i de la Fundació Artesà per la Integració Sociolaboral. Així és com aquest passat estiu, la Parròquia de Sant Pere i el Bisbat de Sant Feliu van vendre el Centre Cultural. El preu? 800.000€. Ras i curt. Entre 12 i 13 milions d’euros menys del que li demanaven a l’Ajuntament*. Cadascú que extregui les seves pròpies conclusions i li posi els seus propis qualificatius.

Segons les informacions de què disposem, els plans que hi ha damunt de la taula per al Centre Cultural són els d’enderrocar-lo definitivament i construir-hi, com a mínim, un aparcament soterrat i una residència per a persones amb Síndrome de Down. És poc probable que algú s’hi pugui oposar a una finalitat de caire social com aquesta. La indignació de les persones, doncs, venen pel preu desorbitat que es va demanar a l’Ajuntament i pel futur de les entitats de cultura popular —i les altres— que encara s’aixopluguen al Centre Cultural*.

El futur de les entitats de cultura popular

Actualment, dues entitats del Xerinolis fan les seves activitats ordinàries al Centre Cultural: els Bastoners de Gavà i l’Esbart Brugués. Segons els rumors que circulen, aquestes entitats disposarien encara de sala d’assaig mentre no es tira endavant el projecte de la construcció de l’aparcament i la residència. Malgrat això, fonts dels Bastoners de Gavà indiquen que fins a la data de publicació d’aquest reportatge cap dels nous propietaris s’ha posat en contacte amb ells. Actualment, cap entitat que desenvolupi allà les seves activitats ha signat un acord o conveni per a la utilització de les instal·lacions i, com a molt, disposen d’un compromís verbal que no les foragitaran, però si el nostre refranyer té la dita que ‘les paraules se les endú el vent’, per alguna cosa serà.

Certament, no sabem quines són les intencions del nou propietari quant a les entitats que hi ha encara al Centre Cultural*, però alguns detalls que es poden comprovar fàcilment han fet saltar les alarmes. Actualment, es pot comprovar que a la plataforma de compra-venta Wallapop, hi ha dos espais en lloguer. Concretament són els espais que fan servir les entitats de cultura popular, els grups de ioga o la Casa d’Andalusia, entre d’altres. Així doncs, podran fer servir les sales fins que les lloguin. I després? Segons algunes informacions, els cedirien una sala de la planta superior que, si bé és àmplia, disposa d’un terra deformat per la manca de manteniment i no garanteix una bona qualitat de les activitats. A més, només hi hauria un espai per a totes les entitats, de manera que alteraria greument els horaris actuals.

La greu manca de projecte de l’Ajuntament de Gavà

Que la institució eclesiàstica hagi mal venut el Centre Cultural potser no és pas culpa directa de l’Ajuntament de Gavà i dels seus gestors directes: Raquel Sánchez, alcaldessa; Germán Barrena, tinent d’alcalde; i Ester Zamorano, regidora de Cultura. Ara bé, la manca d’un projecte integrador i cohesionant per a les entitats de Cultura Popular sí que ho és.

A Gavà, les entitats de cultura popular no comparteixen espai, de manera que difícilment es poden crear sinergies entre elles. Actualment, els castellers assagen al rocòdrom de la Nova Piscina Municipal, els geganters ocupen una sala de l’American Lake i els Barons d’Eramprunyà es mouen entre l’ajuntament antic i el nou, els Sonaquetomba també estan a l’American Lake, esbart i bastoners són al Centre Cultural, la Companyia General del Foc guarda les figures a un aparcament privat i disposen d’un gran espai al costat de l’escola Maria Felip, les dues colles de grallers assagen a les instal·lacions de Can Sellarès i les sardanes, als baixos de la Torre Lluc. La cultura popular només coincideix a les cercaviles.

Quins models de cultura popular hi ha al nostre entorn?

No cal viatjar fins a les grans ciutats catalanes per tal de veure espais dedicats a la cultura popular. La Casa dels Entremesos (Barcelona) o la Casa de la Festa Major (Vilafranca del Penedès) són només dos exemples de com les entitats poden convergir en un equipament municipal reconvertit que, alhora, aposta pel turisme de proximitat. Al costat de Gavà, però, també disposem de locals de cultura popular que segueixen la mateixa filosofia.

Viladecans disposa de Can Batllori, una antiga masia reconvertida en casal de la cultura popular amb diverses sales, bucs d’assaig gratuïts per a les entitats —els bucs de l’American Lake no són gratuïts pels Grallers de la Font Groga ni pels Grallers l’Anguila—, una sala polivalent on hi ha les figures exposades… Les entitats de cultura popular convergeixen en un únic espai.

Castelldefels té un cas lleugerament diferent. Durant la dècada de 1980, l’Agrupació de Cultura Popular de Castelldefels (ACPC) es van embarcar en la gran aventura de construir des de zero el seu propi local. Les dificultats econòmiques van fer que l’Ajuntament de Castelldefels es fes càrrec dels deutes i adquirís l’edifici. Malgrat això, l’ACPC continua fent ús pràcticament exclusiu dels espais i, per tant, les entitats de cultura popular conflueixen en un únic espai.

A Begues, malgrat ser una població molt petita, també tenen un local per a la cultura popular. Parlem de ‘La Nau’, al seu petit polígon industrial, però a tocar del centre del poble. Allà hi ha les bèsties de foc i totes les figures del gegants. Cal destacar que, a més, disposen de bucs gratuïts per a les entitats al centre cívic municipal —tal i com hem dit abans, a Gavà cal que les entitats els paguin.

Sant Boi o, més concretament, el barri de Casablanca disposa de ‘La Gralla’, un equipament d’ús exclusiu per a les entitats de cultura popular o hi ha exposades les diferents figures del barri. Un cop més, les entitats de cultura popular s’apleguen en un únic espai.

I malgrat que encara hi ha molts més casos a la nostra comarca, acabarem comentant el cas més recent, al Prat de Llobregat, on disposen de ‘La Nau de Cultura Popular’. Es tracta d’un espai on poden fer assajos o tallers, a més de tenir exposades les diferents bèsties de foc i altra imatgeria festiva de la ciutat. Al contrari que al nostre municipi, les entitats de cultura popular coincideixen en un únic espai.

Gavà és una petita illa a la comarca del Baix Llobregat on l’Ajuntament no ha fet els deures respecte de la cultura popular. Els encarregats d’organitzar la festa i dinamitzar barris i carrers són les persones que conformen cada entitat; ara bé, qui ha de facilitar un equipament on totes les entitats culturals puguin trobar-s’hi, conviure i crear sinergies és l’Ajuntament de Gavà.

Desatendre una qüestió tan important com aquesta significa posar pals a les rodes al principal actiu de la cultura popular: la integració de les persones. Tothom és benvingut a l’hora de fer pinya, portar una bèstia de foc, ballar un gegant o picar bastons. I aquesta fortalesa hauria de ser aprofitada pels gestors de l’Ajuntament per tal de convertir la inclusió en un factor cabdal de la nostra ciutat.

La vida social d’un poble recau en la bona salut de la vida cultural, del manteniment de les seves entitats, de les tradicions, de les seves festes, perquè es crea un sentiment de pertinença a un gran col.lectiu, amb una identitat. Si ho perdem, si perdem tot això, esdevindrem una ciutat dormitori que no ha sabut créixer com cal.

EDITAT – 2/11/2019 a les 21:00

Un dels nostres lectors, en Jordi Larruy, ens ha demanat que destaquem la figura d’en Joan Solé i Margarit, qui va ser impulsor de la primera junta del Centre Cultural i on hi va ocupar els càrrecs de secretari i vicepresident. Al centre, va ser creador del grup ‘Tertúlia Poètica’, mestre de català i hi va actuar en repetides ocasions com a membre del grup ‘Art i Caritat’. Nosaltres, la revista Xerinolis, afegim també que va ser un notable escriptor de lletres per a sardana atesa la bona relació que mantenia amb compositors com ara en Tomàs Gil i Membrado.

En Joan Solé i Margarit disposa d’un plafó informatiu al vestíbul del Centre Cultural que recorda aquestes i moltes altres aportacions a la cultura de la nostra població. Ens sumem al desig del senyor Larruy per tal que la seva figura no caigui en l’oblit.

EDITAT – 31/10/2019 a les 9:00

Gràcies a una conversa amb l’Iván Carrillo, podem afegir algunes informacions que permeten fer-nos un mapa més concret d’algunes informacions publicades. Agraïm plenament la seva ajuda.

  1. El Centre Cultural no fou una donació de la senyora Àngela Roca, tal i com s’ha anat creient en els últims temps. El propi senyor Carrillo indica que ell mateix ha tingut accés al contracte de compra-venta de l’equipament mitjançant el qual el Bisbat li comprava per una quantitat econòmica.
  2. La quantitat econòmica que demanava el Bisbat de Sant Feliu a l’Ajuntament de Gavà era molt inferior als 13 o 14 milions d’euros que mencionem al reportatge, segons paraules del senyor Carrillo.
  3. El senyor Carrillo ha volgut transmetre un missatge de tranquil·litat per a les entitats que aixopluga encara el Centre Cultural. Segons ells, tenen el seu recolzament per a seguir fent ús de les instal·lacions i que ell mateix es farà càrrec de les factures dels serveis (aigua i llum). També comenta que des que ha comprat el centre, ha donat sala a dues noves entitats: una agrupació fotogràfica i un grup de country. Comenta que els anuncis de Wallapop eren per a captar entitats i que no tenia en ment aixoplugar entitats que no fossin culturals.
  4. El senyor Carrillo també ha volgut explicitar el seu suport a la tasca social de Càritas, dient que en cas que ho necessitin, ell mateix els buscarà un nou espai arribat el moment.