No us preocupeu, a la revista Xerinolis no hem perdut l’oremus ni ens hem reconvertit en una pàgina de contes infantils. Esteu llegint la crònica de la Jornada de Cultura Popular i Tradicional que va omplir el Parc de la Torre Lluc una vegada més.

Diferents entitats del Xerinolis gavanenc es van donar cita dissabte, 15 de setembre, per tal d’oferir diferents activitats a les famílies que decidissin apropar-se al parc municipal. Aprofitant l’inici del curs i la cerca d’activitats extraescolars, les colles van sortit al carrer a oferir la seva àmplia gama de propostes culturals (per cert, i parlant d’activitats extraescolars, l’editorial del nou número de la nostra revista, en parla; llegiu-la aquí!).

La jornada començava puntual, amb membres de diferents colles que s’encarregaven de les inscripcions, però també amb la coordinació de les tècniques de cultura de l’Ajuntament de Gavà, que fan una feina invisible sense la qual serien impossibles jornades com aquesta.

Un cop inscrits, els participants rebien un full de paper amb un requadre per a cada colla participant. Finalitzada cada prova, et posaven un segell al requadre corresponent i et donaven una peça per tal de construir un trencaclosques gegant que reproduïa el cartell de la jornada. Aviat, però, es van acabar les peces, sinònim de l’èxit de participació de la festa cultural.

La primera parada d’aquest cronista, que ha fet les activitats en família, ha estat la de l’Esbart Brugués, que repetia el joc proposat en l’edició de l’any passat. Els participants havien de calçar-se una espècie d’esquís de fusta, però en parella, i avançar uns quants metres. O intentar-ho! Quantes caigudes i relliscades s’hi han pogut veure. El riure estava assegurat…

Següent parada, els Bastoners de Gavà, que també repetien proposta. En el seu cas, calia que un dels membres de grup es tapés els ulls i, amb una bastó de cartró a les mans, havia de seguir les indicacions del company per tal de posar-li a la mà a un simpàtic bastoner dibuixat.

Un cop hem equipat el bastoner, ens hem desplaçat cap a la parada dels Castellers de Gavà. Certament, eren a l’altra banda del parc, però quan vas amb canalla mai no saps el camí que agafaran: els més curt? Sí, home, i què més! Sigui com sigui, els companys de la camisa blava tenien preparada una estructura ben simpàtica que, a mode de dosos, convidava els participats a grimpar-hi. Tant de bo fos tan fàcil pujar als castells que fan a plaça!

Tot seguit, ens hem desplaçat cap a la UME, atrets per la figura de la Cuca Mallola. No sé vosaltres, però cada cop que la veig és més bonica! Llàstima que sigui tan difícil de veure. Sembla el drac original de Vilafranca del Penedès. Aquell que està documentat ja l’any 1600 (!!!) i que només surt per la processó de Sant Fèlix… Els companys de la Unió Muntanyenca han preparat una corda tensa (slackline, en anglès) per fer equilibri i el joc de les ferradures, una paradeta simple, però ben divertida.

Per no haver de desplaçar-nos gaire, hem convençut la nena per tal que es quedés a la paradeta més propera, la de l’Agrupació de Gegants i Gegantons. L’objectiu que tenia davant era muntar unes estructures cilíndriques amb les figures dels gegants enganxades a sobre en cartolina i anar dient els noms del gegants i gegantons de la població. La tenim ben ensenyada a casa i els ha anat dient tots, és clar no us preocupeu, no ha calgut amenaçar-la sense sopar si no els encertava, de debò.

Just al costat, la colla dels Grallers l’Anguila tenia diferents instruments i partitures exposades. La prova que han preparat consistia a associar unes etiquetes amb noms d’instruments amb els seus instruments i instrumentistes. Una prova ben simpàtica, perquè tot eren instruments tradicionals: gralla, tarota, acordió, violí, flabiol i tamborí, timbal… Tant de bon els poguéssim sentir tots ells per festa major!

Quan hem tornat a l’espai central del parc, hem comprovat que només ens quedaven dos segells al nostra full de paper. Ens hem dirigit a l’espai a les fonts d’aigua, on els Sonaquetomba havien preparat un breu taller de percussió. Asseguts en cadires, petits i grans havien de seguir les indicacions del percussionista. És en moments com aquest que te n’adones de la dificultat de quadrar uns ritmes bàsics amb tants instrumentistes alhora. Santa paciència… I per paciència, la meva, que tot just quan estava a punt de ser el torn de la meva filla se’m gira dient que no podia aguantar més i necessitava anar al lavabo. Genial, simplement, genial, només he hagut de fer fila dues vegades…

I per fi, quan acabem la prova i només ens queda un segell, ens girem cap a l’última de les parades: la Companyia General del Foc. La sort ens somriu per primer cop en el nostre periple i no hi ha ningú. Hi anem corrents —de fet, hi anem caminant sense pressa, però era per donar més emoció a l’assumpte— i ens trobem amb una doble prova. En la primera d’elles, una persona del grup havia de posar-se un barret-cistella i l’altra, encistellar unes pilotes de tennis taula. La segona consistia en travessar un túnel d’habilitat fet amb cinta de plàstic i unes quantes tanques metàl·liques. Li he cedit tot el protagonisme a la canalla i ho he mirat des de fora, que s’estava més tranquil.

Acabades totes les proves i aconseguits tots els segells, hem tornat al punt central que, de fet, era just al costat d’aquesta parada. Un cop comprovat que havíem acabat la gimcana, ens han donat el nostre premi: una bossa de tela amb la imatgeria Xerinolis, una làmina amb la imatgeria retallable a tot color i, a escollir, un conte o un mocador. Com que tenim els dos contes que oferien, hem agafat els mocadors per què cap nen es quedés sense llibre.

Traginant globus, bosses, la peça del trencaclosques i dues criatures cada cop més esgotades, hem anat cap la carpa de l’Agrupació Fotogràfica de Gavà. Podíem abillar-nos amb vestits i capes de diables, una camisa dels Grallers l’Anguila i unes figures i capgrossos de la Companyia General del Foc. Jo no m’he pogut resistir a l’encant del capgròs en forma de ruc, és clar. Un cop feta la foto, no han trigat ni 30 segons en donar-nos-la. I llavors, m’he fet una pregunta: com pot ser que al mig del carrer m’imprimeixin una foto en mig minut i a l’estudi fotogràfic, amb tot ben preparat, triguin molt més per fer el mateix? Tranquils, no espero resposta…

La meva filla gran, que s’ha trobat amb unes amigues, ha decidit que volia repetir algunes proves més. Només feia dues hores que voltàvem per la plaça… així que li hem dit que endavant. I sort d’això, perquè hem tornat a passar davant de la paradeta d’inscripcions i hem vist de biaix que hi havia el trencaclosques incomplet. Hi quedaven molt poques peces i, per suposat, una d’elles era la nostra. Li hem donat a un nen, abillat amb la camisa dels Castellers de Gavà, que l’ha posat al seu lloc i ha comptat quantes peces quedaven per acabar-lo: 6. Però com podia ser que les peces s’haguessin esgotat una hora abans i el trencaclosques encara no estigués complet? Quin misteri… S’havien perdut? S’havien quedat al fons d’alguna caixa? Potser l’explicació més senzilla era que aquelles persones, igual que jo, s’havien oblidat completament del trencaclosques.

Us recordem que també editem una revista digital que podeu descarregar des del següent enllaç. També hi trobareu les instruccions per a subscriure-us de manera gratuïta: Revista Xerinolis.