CAL BOSCATER NEGRE
Un tràgic succés ocorregut en les acaballes del segle XVIII

Escrita per Marian Colomé
Brugués – Octubre i Novembre de 1971 – Pàgina 15

La xicalla sempre dalerosa de veure i saber coses, veurà que si té la fortuna de tenir avis, s’hi atansa en les hores del dia que es cansa de jugar perquè els hi expliquin rondalles i fets de coses de la vellura, i això fa que quedin gravades en la ment dels infants casos esdevinguts que es van comunicant d’una generació a l’altra.

Jo que vaig tenir la sort de que un dels meus avis arribés a l’edat de vuitanta-cinc anys, conservo en la memòria moltes de les coses i fets passats que em contava, i entre ells el cas que vaig a referir i que segons ell m’havia dit li fou contat pel seu pare o sigui el meu besavi.

Ja sabeu que quan es va començar a fundar el poble de Gavà en el lloc que actualment ocupa, es construïen cases fetes de tàpia escampades les unes de les altres, i que anant passant els anys es formaven petits ravals.

Els habitants d’aquest lloc, en aquell temps, es dedicaven treballar rutinàriament les terres de muntanya per a treure’n un escàs profit que els hi feia passar una vida incòmoda i de moltes privacions, i per això quan alguna vegada tenien una bona anyada de vi, blat, garrofes o olives, que eren els fruits que aleshores es collien, els reservaven durant uns mesos en espera de que els preus augmentessin, i així obtenir d’altres més guany i poder atendre les seves despeses.

A la casa del Boscater Negre aquell any que va haver-hi la tragèdia, fou molt bo per a les vinyes, i van omplir de vi les tres o quatre bótes que tenien al celler, i les guardaven com de costum per a vendre el vi en espera de l’oportunitat d’un augment de preu, que els hi havia de venir molt bé per a poder complir en satisfer els seus deutes.

Vivia el Boscater Negre en una gran casa de tàpia del raval del peu del Calamot, que molts anys després d’haver ocorregut el succés van donar-li el nom del raval del Todo, i no fa molts anys que encara existien les ruïnes de dita casa que fou l’última d’esfondar-se d’aquell raval. En el lloc mateix on s’aixecava aquella casa, s’hi va construir la que actualment hi viu l’horticultor en Josep Lladó i Lleonart, famós en la comarca pels seus plants de solanàcies com són les tomaqueres, pebroteres i alberginieres.

De l’horrible desgràcia que va tenir lloc en aquella casa, va durar molt temps que se’n va parlar en el poble, com també pels llocs veïns de la comarca, i d’aquesta faisó em fou a mi contada.

Era el Boscater Negre un home ferotge, que pels seus mals procediments el rebutjaven tots el veïns. Robust, alt d’estatura, molt viu i de poques paraules i no tenia quasi mai tractes amb ningú. Quan algun propietari tenia necessitat de fer una tallada de pins, el contractava pel seu coratge i bon llenyataire, i per això el motejaren amb el nom de Boscater Negre. Orfe de pare quan només vuit o nou anys, i no fent cas de les bones paraules de la seva mare, va pujar sense una subjecció que li restringís les seves passions, i tot sovint era objecte de queixes dels veïns per les seves entremaliadures, furtador de fruita i martiritzar els animals casolans.

Havent mort la seva mare quan ja tenia trenta anys, va quedar sol en aquella gran casa trobant-se amb dificultats per atendre a tots els quefers de treballar les terres, tenir cura de fer-se els menjars, netejar la roba i escombrar quan bé li venia les habitacions de la casa.

Fou aleshores quan va pensar en casar-se per establir una família com havia vist fer i feia generalment tothom al arribar a la joventut. Va trobar una dona laboriosa i endreçada que durant els primers mesos de casats, semblava haver-li fet canviar en aquell home el caràcter adust i el mal comportament amb què sempre tothom l’havia vist obrar, però no s’equivoca aquell adagi que diu: «Cabra acostumada a saltar, salta sempre i saltarà». Així efectivament li va passar en aquella dona infeliç poc temps després d’haver vingut al món la primera criatura.

En veure el tràfec i les despeses que duia aquell infant, va començar a moure raons i a donar malestar a la seva dona, i més furiós i insuportable quan passat poc més d’un any d’aquell esdeveniment li venia un nou infant a augmentar la família.

Amb penes i neguits passava molt trista vida aquella dona, fins que quan tenien quatre o cinc anys respectivament aquelles criatures, i amb una altra de bolquers en el bressol; va ocórrer l’irreparable succés que va fer entendrir tots els habitants del poble i els del seu contorn.

És innat en tots els infants jugar i barallar-se sense pensar que el que fan els hi pugui dur greus conseqüències, i així va passar en un d’aquells innocents noiets, que tot jugant a l’entrada de la casa, en moments que la seva mare rentava la roba en el safareig d’aquell raval; penetraren al celler, i en veure l’aixeta posada en una de les grans botes de vi, un d’ells va girar el mascle, i rajant fortament va buidar-se del tot.

Quan la mare dels nens feu cap a la casa, a l’entrar sentia la fortor que fa el vi quan s’esbarria per terra i trobant la porta del celler oberta, tot seguint va témer alguna entremaliadura dels seus fills, i veient el bassal de vi s’esgarrifà la pobre dona pensant amb el mal geni del seu home.

Quan al capvespre després d’haver deixat el treball el Boscater Negre entrava a casa seva i s’assabentava de l’ocorregut; corria cap al celler, treia l’aixeta de la bota, la posava en una altra plena de vi, agafava l’infant causant d’aquell perjudici; obria l’aixeta fent-li posar la boca, i no el treia fins que el tenia ofegat.

Amb els crits de dolor i de desesperació d’aquella mare, van acudir els veïns que es quedaren horroritzats al veure aquell espectacle, i advertits que foren les autoritats, fou fet presoner aquell facinerós, que després del corresponent judici, se’l condemnava a pagar el seu crim a la pena d’ésser penjat a la forca.

Però qui  va ser realment el Boscater Negre?

Entre finals del segle XVIII i principis del XIX, període que coincideix amb la Guerra del Francès, vivia a Gavà un boscater anomenat Antoni Mulet. Se sap d’ell que defensava idees antisenyorials, igual que altres famílies de la població. L’Antoni Mulet va arribar a ser regidor i, un cop exhaurit el temps del seu mandat, va evitar fer el traspàs de poders. El boscater-regidor s’enfrontava així al baró; i és que ja en aquella època hi havia gent que dubtava sobre la legitimitat del poder senyorial. El cas va arribar a judici, i malgrat que durant un temps semblava que les seves idees agafaven força a Gavà, finalment es va imposar el sector senyorial. Sabem prou bé que la història sempre l’escriuen els vencedors; així doncs, no és estrany que la figura d’Antoni Mulet i d’altres amb idees similars fossin estigmatitzats. Probablement, la història del Boscater Negre sigui una deformació històrica d’un personatge real, però incòmode per als poders fàctics d’una època concreta.

Cal saber també que a finals dels anys 80 i principis dels 90 va existir a Gavà una publicació sota el nom ‘El Boscater Negre’ que informava sobre la situació gavanenca d’una manera alternativa a les fonts oficials. El seu grup de redactors estava vinculat a la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquesta teoria és defensada per l’estudiós local Josep Campmany i Guillot. Podeu accedir a un assaig sobre Gavà a la Guerra del Francès, a l’últim apartat del qual es parla sobre aquest possible origen de la llegenda. Si voleu consultar altres recerques sobre Cultura Popular, podeu accedir-hi a través de l’apartat Documentació i recerca.